El so al cinema
El cinema va néixer sense so, però no per això era mut. A les sales hi havia músics que interpretaven cançons d’acompanyament.
Val a dir que, tot i no haver-hi veu a les pel·lícules, s’utilitzaven els cartrons escrits quan el diàleg era molt important o bé es volia transmetre una idea o concepte. Podríem dir, per tant, que no era un cinema sense so, sinó que era un cinema silent. No fou fins 30 anys després de la seva invenció que el cinema va adquirir so coordinat amb l’acció i trama de la pel·lícula.
Avui dia, el so es un dels elements més oblidats en l’anàlisi dels productes audiovisuals, i usualment es subordina a la imatge.
El so cinematogràfic es presenta en forma de veu, música, sorolls, efectes de so i silencis, i la seva localització es supedita a la imatge.
La veu té la funció, junt amb la imatge, de desenvolupar la trama de manera lògica i comprensible; la música, té la funció d’anunciar un personatge o situació i d’ambientar la escena.
Tant els sorolls com els efectes de so són elements onomatopeics dels objectes i accions projectades a la pantalla, i per últim, el silenci té una funció marcadament emotiva.
Quan parlem de plans sonors ens referim a la sensació de profunditat que els sons generen amb relació als personatges o objectes que els emeten i la seva situació.
Referint-nos als plans sonors trobem:
El so de camp: la font és visible.
El so fora de camp: la font no és visible, però reconeixem la seva provinença dins el camp.
El so en off: que és un so aliè i fora del camp. No es situa ni en el mateix context temporal ni espacial (veu del narrador).
Segons Pierre Schaeffer es poden establir tres tipus d’escoltes:
Escolta causal: la importància recau en identificar o reconèixer l’objecte, ésser o fenomen que genera el so. El so representa un significat de l’objecte que el produeix i aporta dades secundàries sobre aquest, com la localització, velocitat, comportament, etc.
Escolta semàntica: So codificat amb un sentit socialment reconegut. Transmet un missatge directe, i la relació amb l’objecte que la produeix és simbòlica.
Escolta reduïda: els sons es poden considerar com objectes d’observació en sí mateixos. Aquesta escolta forma part d’una experiència estètica dels experts.
Escoltes, intencionalitats i funcions del so
Tant l’escolta causal com la semàntica tenen per objectiu suggerir una atmosfera diferent en la ment del públic.
El següent quadre estableix relacions entre escoltes, intencionalitats i funcions:
Castellanos Cerda, Vicente (2002) Consideraciones sobre la semiótica cinematográfica. UNAM, México, (Inédito).
Tenint en compte aquest quadre podem presentar el següent esquema que guia els diferents tipus d’escolta i ens ajuda a ubicar la creació de diferents atmosferes.
Arbre de l’escolta cinematogràfica
Castellanos Cerda, Vicente (2002:17) Consideraciones sobre la semiótica cinematográfica. UNAM, México, (Inédito).
Quan creem aquestes atmosferes estem generant emocions en l’espectador, a través de les experiències prèvies de la seva ment, agradables o no, cosa que emfatitza la importància del bon ús del so, ja que s’ha de tenir en compte què es vol transmetre i què pot generar en el públic.
