El concepte d'intertextualitat

Des de fa un temps, el concepte de intertextualitat s’ha començat a valorar en el context de la didàctica de la llengua i la literatura.

Aquest contribueix a interrelacionar sabers i a construir una percepció integrada de la realitat cultural; a més, és una eina que afavoreix l'atenció a l'activitat receptora del lector, estableix connexions entre els continguts de les àrees referides als aprenentatges humanístics i estimula la relació entre la literatura i les altres produccions artístiques.

Però, què és la intertextualitat?

Tradicionalment, ha estat anomenada influencia, i s’ha utilitzat en l'estudi crític i en l'anàlisi literària i artística en general.

Barthes, l’any 1968 digué:

“Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l'envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. Es presenten en el text, redistribuïts, fragments de codis, fórmules, models rítmics, segments de llengües socials, etc., ja que sempre existeix el llenguatge abans del text i al seu entorn. La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d'influències; l'intertext és un camp general de fórmules anònimes, l'origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes”

C. Guillén remarca: La idea de intertexto rinde homenaje a la sociabilidad de la escritura literaria, cuya individualidad se cifra hasta cierto punto en el cruce particular de escrituras previas (1985: 313).

Però aquest concepte sobrepassa la literatura; qualsevol text es construeix sempre com «un mosaic de citacions, tot text és absorció i transformació d'un altre text» (Kristeva respecte del literari (1978: 85).

Cal tenir en compte que no es limita al fet literari, sinó que pot percebre's en qualsevol àmbit, des de la conversa quotidiana fins al discurs acadèmic.

A partir de la idea genèrica de Bakhtin el concepte ha estat reformulat, delimitat i categoritzar.

Kristeva va aplicar el concepte a la caracterització dels gèneres discursivotextuals, en els quals resulta evident la copresència de textos i models que condicionen i defineixen les modalitats textuals.

Segre (1982) va proposar distingir entre interdiscursivitat (concepte més general) i intertextualitat (relacions específiques entre els textos)

Segons Segre, les interrelacions comprobables entre els textos i els moviments lingüístics o temàtics i els arquetips de la combinació dels quals sorgeixen els textos dels autors hauria de ser anomenada . En canvi, per a les relacions que qualsevol text, oral o escrit, estableix amb tots els enunciats (o discursos) registrats en la cultura corresponent [...] proposaria parlar d' interdiscursivitat.

Genette (1982) desenvolupà el concepte de transtextualitat que fa referència l'aspecte universal de la literarietat, a allò que relaciona un text amb els altres, sigui de forma conscient o no, i consta de cinc tipus de relacions.

La intertextualitat designa les relacions de copresència entre dos o més textos per la via de la citació, el plagi o l'al·lusió. .

La paratextualitat es refereix a la relació que el text manté amb el seu paratext (títol, subtítol, prefaci, advertiments, notes, epígrafs, il·lustracions, etc.).

La metatextualitat respon a l'estatus particular d'un text B que es presenta com el comentari, sovint crític, d'un text A anterior.

La hipertextualitat es produeix en el cas de qualsevol r

elació que uneixi el text B (hipertext) amb un text anterior, A (hipotext), i que sigui diferent de la del comentari. . L'arxitextualitat determina l'estatut genèric (novel·la, poema, etc.) d'un text i orienta l'«horitzó d'expectatives» del lector.

La intertextualitat ha pres una nova dimensió: la de ser valorada com a efecte a través de l'activitat de coneixement del receptor. Es parla, doncs, d'intertextualitat quan en un text (discurs) es fusionen referències corresponents a d'altres produccions i s'enllaça amb sabers que el lector/receptor pot connectar amb els seus sabers i experiències culturals prèvies.

Aquest enllaç es produeix gràcies a la percepció de determinats estímuls, marques, indicadors, etc. durant la recepció del nou text, de manera que la interpretació sorgeix de les connexions establertes a través del reconeixement d'aspectes rellevants.

La intertextualitat es refereix al diàleg permanent entre els enunciats humans que construeixen una cultura. Les dues facetes, tant la referida a l'anàlisi de la producció com l'atenció a l'efecte en la recepció, són les que han permès enfrontar la seva transposició didàctica.

S'entén per intertext del lector (o del receptor) el conjunt de sabers, estratègies i recursos lingüisticoculturals que s'activen durant la recepció per tal d'establir associacions de signe intertextual; aquestes permeten la construcció de coneixements discursius i culturals, integrats i significatius, i potencien l'activitat de valoració personal.