Síntesi: Sociologia de la Imatge
1. LA IMPORTÀNCIA DE LA IMATGE
Per poder entendre la importància de la fotografia cal fer menció dels següents conceptes, plantejats per Roland Barthes:
La fotografia és un mirall de la realitat.
Por transformar la realitat, quan adquireix un llenguatge propi, quan comença a transmetre coses per si mateixa, quan vol dir quelcom.
La fotografia com a empremta de la realitat.
La fotografia parteix de la realitat, però això és motiu de confusió, ja que la realitat és a la fotografia una referència, i la fotografia en sí una realitat nova.
Per exemple, el que aquí es veu no és un gos, és una imatge d’un gos.
2. EL PODER DE LA IMATGE
El poder de la imatge resideix en la rapidesa en que ens arriba aquest tipus d’informació, l’aparent veracitat, el convenciment del subjecte receptor, tant per la font com per la immediatesa.
Cal remarcar l’adjectiu proposat per veracitat: aparent. La veracitat de la imatge no és sempre la que ens sembla, a vegades ens equivoquem amb les anomenades il·lusions òptiques definides com qualsevol il·lusió del sentit de la vista que fa al subjecte percebre la realitat de forma equivocada; poden ser de caràcter fisiològic (relacionats amb la llum, brillantor, color, moviment, etc.) o cognitiu (imatges amb dos visions).
Cal tenir en compte que la quantitat d’informació rebuda per la vista és molt elevada, i fins i tot es capten informacions que no s’identifiquen conscientment però sí inconscientment. A més no necessita una codificació, és un llenguatge universal. Comprendre’l és realment senzill.
Per entendre el poder de la imatge, només cal pensar en una imatge descontextualitzada, que pot ser compresa errònia o negativament. Aquestes imatges creen un imaginari col·lectiu on s’homogeneïtzen els conceptes i s’estableixen a un cert col·lectiu, creant una estandardització d’estereotips. Només cal veure a un “punk” fent un acte violent per atorgar aquesta característica a tot el col·lectiu, per exemple.
Aquestes característiques de la imatge, la immediatesa, la facilitat de comprensió i la passivitat davant d’aquesta són els ingredients secrets de l’èxit de la televisió.
El perill és que les imatges d’aquestes es perceben com una imatge directa, quan són una imatge modificada i planificada.
3. ESTEREOTIPS I PUBLICITAT
La publicitat ha estat un dels més important creador i promulgadors d’estereotips; no és difícil d’entendre, ja que per explicar històries curtes és molt més fàcil presentar un estereotip que presentar un personatge. Però no només és per això; la publicitat es basa en les percepcions de la societat sobre certs col·lectius (com podria ser perfectament el de sexe femení, altament relacionat amb productes de neteja i cura de la llar). Tot i això, ara podem trobar anuncis on les tasques de la llar estan repartides, o no són les famílies “tradicionals” les que apareixen als anuncis; però cal dir que no ha estat la publicitat qui ha mogut a la societat sinó que, altre cop, la publicitat ha seguit les tendències de la societat.
Tot i això és cert que la publicitat intenta ajudar en aquests aspectes als col·lectius “infravalorats”, però els objectius i els resultats disten molt entre ells. Avui dia, la figura de la dona es presenta exercint funcions més importants, més forta i segura, treballadora i amb llocs de responsabilitat, amb iniciativa a l’amor, amb un paper col·laborador amb l’home a la llar (tasques repartides), etc.
S’afirma que els atributs masculins estan en declivi, ja que s’associen amb violència, explotació laboral, l’agressivitat i la guerra, i la dona representa l’esperança d’un futur millor, d’una major responsabilitat i els estereotips “històrics” com l’emotivitat o l’empatia es valoren com a positius.
La relació d’aquests estereotips s’ha classificat com:
Relació paritària explícita: home i dona apareixen com iguals.
Relació paritària implícita: igualtat no es mostra de forma explícita, però es sobreentén
Relació dominant explícita: ja sigui per jerarquia o físic, l’home gaudeix dels privilegis de ser el dominant a la parella.
Relació dominant implícita: la dominació no és visible, però es sobreentén.
Crec que, com ja he dit anteriorment, la publicitat va a remolc de la societat i no es pot demanar que la publicitat canvií allò que li pertoca a la societat, ja que aquesta simplement copia les estructures de la segona.
Els estereotips que la societat atorga a la dona poden inclús fer-la actuar en acord a aquests estereotips o rols establerts per la societat.
Els mitjans de comunicación han de prendre consciencia del seu paper i responsabilitat en la creació i manteniment d’aquests estereotips, i és per això que són qui han de lluitar (evidentment, a remolc de la societat) per canviar-los.
El fet de que aquests estereotips es mantinguin en el temps, pot crear una confusió en els individus, que poden entendre’ls, no com a estereotips, sinó com una realitat. És un dels motius de la perpetuació d’aquests.
Aquest fenòmen influeix sobretot als nens, qui des dels 2/3 anys comencen a prendre consciencia d’aquests estereotips, arrelant-los al seu imaginari.
Alterar-los posteriorment és una tasca àrdua i que comporta una implicació personal, una coneixença més profunda dels grups (i les persones de forma individual) i de la seva pluralitat. A més, aquests estereotips també es marquen en el sexe femení, i moltes vegades noies actuen d’acord a aquests; a la adolescència, sobretot, aquests estereotips surten a flor de pell, i s’intenta actuar coherentment a aquests.
És per això que em d’intentar inculcar la negativitat dels estereotips i la seva falsedat en les persones des de la infància, i un factor molt important per a aconseguir-ho és la implicació dels mitjans en aquesta tasca.
4. EDUCAR LA MIRADA
La cultura visual treballa avui dia sobre la reflexió entre la relació de l’actuació de les imatges i el món de la educació. Per tant, per educar la mirada haurem d’investigar en la cultura visual d’una societat, les tecnologies usades, els plaers de mirar quelcom i què suscita cada cosa. Educar la mirada consisteix, llavors, en treballar amb el llenguatge visual a les escoles; quan parlem d’educar la mirada ho fem des de dues perspectives:
Saber mirar en la societat actual, destriar i discriminar tot allò que no ens és útil en un context on els estímuls visuals semblen infinits.
La de l’escola, una institució amb un conjunt de normes i un funcionament determinat, en funció de la seva filosofia.
Moltes vegades l’educació visual a les escoles es basa en analitzar una imatge, saber qui i perquè la va crear, i el context social en què s’emmarca.
Així, limitem la interpretació d’aquestes a preguntes bàsiques (tema, autor, estil, etc.) coses que limiten la posterior comprensió del llenguatge visual. Això promou l’eliminació d’un enteniment, una interpretació, subjectius, en detriment de l’interpretació objectiva i generalitzada.
Cal tenir en compte que la imatge pot arribar a transmetre molt més que la paraula, és per això que hem d’educar la mirada, ja que les imatges transmeten, commouen i emocionen de forma molt més directa que les paraules.
Cal educar la mirada, no en un sentit disciplinat i homogeni, sinó en la cerca de conjuntar la raó i la emoció en una sola interpretació.
La forma serà el medi a través del qual s’arribarà a un llenguatge i una elaboració, entesos a través d’una mirada, copsant una experiència i un ensenyament.
Així com hi ha imatges amb significats, intencions i missatges tant diferents, també trobem una gran varietat de maneres de mirar.
El problema és que la vinculació establerta per la educació porta a un mateix resultat a tots els individus davant d’una imatge, i cal treballar per que els subjectes creïn una vinculació pròpia entre la imatge i la veritat, el temps i el coneixement.
Els estereotips naixen d'aquesta interpretació generalitzada, i el següent vídeo és un exemple d'educar la mirada, però no amb infants.