Umberto Eco: "La estructura ausente"
El llibre “La estructura ausente”, escrit l’any 1968 per Umberto Eco, fou un element fonamental per la disciplina sobre la que versa, que en aquells moments ens considerava incompleta pels interessats en la matèria.
Fou escrit amb la voluntat d’acomplir els següents objectius:
-Institucionalització del camp de la semiòtica.
-Construcció d’una sistematització teòrica persuasiva.
-Recuperació de l’antropologia levistraussiana a partir de la crítica al estructuralisme ontològic.
-Apropiació de les imatges d’una cultura com a procés de comunicació.
-Aplicació sistemàtica dels models analògics per a la comprensió dels fenòmens socioculturals.
A aquest llibre explica que un codi és un sistema de símbols establerts per una convenció prèvia amb la voluntat de representar i transmetre la informació des de la font dins al punt de destí. Quan transmetem paraules, gestos, i informació a partir de diferents codis, utilitzem certes normes i regles preestablertes en una comunitat cultural, bàsiques per a qualsevol procés comunicatiu i semiòtic.
Un punt important a destacar són les definicions fonamentals sobre semiòtica que l’autor plasma a l’inici del llibre:
La primera, exposada per Saussure: la llengua és un sistema de signes que expressen idees i la semiòtica estudia el procés de transmissió de senyals dins d’un context social. Eco adjectiva aquesta definició com incompleta, ja que només parla de les senyals. També retreu que es limita a la transmissió de senyals i remarca que la semiòtica implica també la zoosemiòtica (transmissió d’informació entre animals), i altres estudis, com el de la música.
La segona, de Pierce, introdueix el concepte de “semiosis”: descriu una acció de cooperació i influència recíproca entre tres actors: el signe, el seu objecte i l’interpretant. Aquesta teoria és més amplia, però segueix vinculant significant i significat. Podem dir que la semiòtica estudia els processos culturals en la seva totalitat (aquell en els que hom intervé) com processos comunicatius.
L’autor recalca que la cultura inclou dos fenòmens a destacar: la fabricació i aplicació d’objectes d’ús i l’intercanvi amb els progenitors com a nucli primari de la relació social institucionalitzada.
Tota cultura implica un fenòmen de comunicació, i tots els aspectes de la cultura poden considerar-se com continguts de la comunicació. Respecte a això trobem dos hipòtesis:
La cultura com comunicació: els objectes culturals es converteixen en el contingut de la comunicació. Des del moment en que es conceptualitza qualsevol objecte o element, el propi element es converteix en un signe concret del seu ús virtual. Tots els elements de la societat (objectes, comportaments, relacions de producció, valors, etc.) funcionen com a tals des del punt de vista social, ja que obeeixen determinades lleis semiòtiques.
Tots els fenòmens culturals poden esdevenir objectes de comunicació. Qualsevol entitat cultural pot esdevenir un fenomen semiòtic. Cal entendre que qualsevol element d’una cultura pot ser vist des de diferents perspectives (social, econòmica, física, etc.)
Pel que fa a l’estructura del llibre, trobem 4 apartats:
Es parla sobre l’univers de les senyals i el dels sentits, tractant la denotació (valor informacional) i la connotació (significat subjectiu, interpretació) des d’un punt de vista semiòtic.
La mirada discreta, que parla sobre les preses visuals i algunes comprovacions.
La funció i el signe, que versa sobre el signe, codis i comunicació arquitectònica.
L’estructura absent: sobre estructura i estructuralisme, la metodologia de Levi-Strauss.
A mode de conclusió, diré que amb aquest llibre sobre la semiòtica l’autor, Umberto Eco, intenta comprovar la possibilitat d’estudiar codis i estructures en els fenomens comunicatius.
Segons ell, la veritable font d’informació no prové del missatge, sinó del significat atorgat pel codi que el regula.
