L'anàlisi formal

Introducció

La innovació tecnològica com la televisió, el telèfon… han creat una alfabetidad visual universal.

L’art i el seu significat ha canviat molt a l’era tecnològica sense que s’hagi canviat l’estètica de l’art en sí. En canvi, les arts visuals si que s’han alterat espectacularment basant-se en que la idea de que la influencia ha de ser no cerebral.

És el producte d'una intel·ligència humana altament complexa que desgraciadament coneixem molt mal. Aquest llibre, per inaugurar un coneixement més ampli d'algunes característica essencials d'aquesta intel·ligència, es proposa examinar els elements visuals bàsics, les estratègies i opcions de les ètniques visuals, les implicacions psicològiques i fisiològiques de la composició creativa i la gamma de mitjans i formats que és possible incloure apropiadament sota l'encapçalament d'arts i oficis visuals.

Encara que aquest llibre no afirma l'existència de solucions senzilles o absolutes per al control d'un llenguatge visual, està clar que la raó central de la seva exploració és suggerir una varietat de composicions i dissenys que tinguin en compte la diversitat estructural de la manera visual.

El llenguatge és, senzillament, un recurs comunicacional amb què explica l'home de manera natural i ha evolucionat des de la seva forma primigènia i pura fins a la alfabetidad, fins a la lectura i la escriptura.

Les mateixa evolució ha de tenir lloc amb totes les capacitats humanitats involucrades en la previsualització, la planificació, el disseny i la creació d'objectes visuals, des de la simple fabricació d'eines i els oficis fins a la creació de símbols i, finalment, la creació de imatges, en un altre temps patrimoni exclusiu d'artistes ensinistrats i amb talent, però que avui, gràcies a la increïble capacitat de la càmera, és una opció oberta a qualsevol persona interessada a aprendre unes regles mecànica. L'adveniment de la càmera és un esdeveniment comparable al del llibre, que originalment beneficiosa la alfabetidad.

Perquè ens considerin verbalment lletrats hem d'aprendre els components bàsics del llenguatge escrit: les lletres, les paraules, la ortografia, la gramàtica i la sintaxi. L'expressable amb aquests pocs elements i principis de la lectura i l'escriptura és realment infinit. Una vegada dominada tècnica, qualsevol individu pot produir, no el ser una inacabable varietat de solucions creatives per als problemes de la comunicació verbal, sinó també un estil personal.

La alfabetidad significa que tots els membres d'un grup comparteixen el significat assignat a un cos com a font d’informació.

Aquest llibre intenta oferir exactament el que diu el seu titol, és a dir, procurar ser un manual bàsic de totes les comunicacions i expressions visuals, un component de tots els components visuals, i un de recursos visuals, en la consciència i el desig d'identificar les des de un significat compartit.

1. Caràcter i contingut de la alfabetidad visual

Quant veiem?

La primera experiència d’aprendizatge en un nen es realitza a través de la consciencia tàctil. A més d’aquest coneixement manual, el reconeixement inclou l’olfacte, la oïda i el gust en un ric contacte amb l’entorn. L’iconic (la capacitat de veure, reconèixer i comprendre visualment forces ambientals i emocionals) supera ràpidament aquests sentits.

Però aquesta descripció es només la part visible de l’iceberg i en absolut de la exacta mesura de poder i la importància del sentit visual a les nostres vides

Acceptem el veure com ho experimentem: sense esforç.

A la conducta humana no es difícil detectar una propensió a la informació visual. Busquem un recolzament visual del nostre coneixement per moltes raons, pero sobre tot per el caràcter directe de la informació i per la seva proximitat a la experiència real.

Per que busquem aquest recolzament visual?

La visió es una experiència directa i l’ús de dades visuals per subministrar informació constitueix la màxima aproximació que podem aconseguir a la naturalesa autèntica de la realitat.

En la conducta humana no és difícil detectar una propensió a la informació visual. Busquem un suport visual del nostre coneixement per moltes raons, però sobretot pel caràcter directe de la formació i per la seva proximitat a l'experiència real.

Per què busquem aquest suport visual? La visió és una experiència directa i l'ús de dades visuals per subministrar informació constitueix la màxima aproximació que podem aconseguir a la naturalesa autèntica de la realitat.

Tots diem ensenyem-ho.

1.2. La falsa dicotomia: Belles arts i Arts Aplicades

El major escull per a aquest esforç és la classificació de les arts visuals en arts aplicades i belles arts. A qualsevol moment de la història la seva definició canvia i s'altera malgrat la qual cosa hi ha dos factors constants de diferenciació: la utilitat i l'aquéstica.

La utilitat designa el disseny i la fabricació d'objectes, materials i demostracions que responen a necessitats bàsiques.

Lo important és que l'aprenentatge sigui essencial i acceptat. La possibilitat que un membre de la comunitat aporti innovacions en nombrosos nivells de la expresió visual es desplaça a una espècie de implicació i participació que s'ha marcit al món modern, procés que s'ha vist accelerat per nombrosos factors entre els quals cal destacar el concepte contemporani de "belles arts".

La diferencia més esmentada entro l'utilitari i el purament artístic és el grau de motivació cap a la producció del bell.

En altres paraules, fins i tot a aquest elevat nivell de avaluació, les arts visuals tenen certa funció o utilitat. És fàcil traçar un diagrama per situar diversos formats visuals en relació amb aquests extrems.

En la seva volta al passat per renovar el interès per una artesanía orgullosa i cuidada, el moviment Arts and Crafts, dirigit per Morris, afirmava la impossibilitat de produir art sense artesania, fet que sol oblidar-se en establir aquesta dicotomia tan en voga entre les belles arts i les arts aplicades.

Això permetia un sistema d'aprenentatge més ferm i, la qual cosa era més important, una menor especialització.

La visió contemporània de les arts visuals ha avançat més enllà de la simple polaritat entre arts "belles" i "aplicades" arribant fins a les qüestions de la expressió subjectiva i la funció objectiva, i una vegada més tendeix a la associació de la interpretació individual amb la expressió creativa pertanyent a les "belles arts" i la resposta a la finalitat i l'ús pertanyents a les "arts aplicades".

La forma del producte final està donada per la seva actuació ulterior. Però en els problemes més subtils de disseny hi ha molts productes que poden reflectir els gustos subjectius del dissenyador i acomodar-se a més a la funció.

Moltes vegades un artista o un escultor ha de modificar la seva obra perquè ha rebut aquest encàrrec d'un client que sap molt bé el que vulgues.

No només ens convertim en consumidors freturosos de criteris profunds, sinó que neguem la importància essencial de la comunicació visual, tant per a la història com para nostres pròpies vides.

1.3. L’impacte de la fotografia

La fotografia trenca amb la capacitat exclusiva dels artistes de veure la realitat i enregistrar-la.

Tot i això, la fotografia també ens aporta un material molt valuós a l’hora de persuadir al públic i fer impressions de cartells i demés promocions d’events.

Però la fotografia també conté un treball artístic, expressiu; no es basa en enregistrar qualsevol element de la realitat, sinó en enregistrar quelcom concret buscant donar un significat i una connotació específica.

A més, cal recordar la expressió “una imatge val més que mil paraules”, i es que moltes vegades una fotografia ajuda a comprendre quelcom molt millor que una explicació.

1.4. CONEIXEMENT VISUAL I LLENGUATGE VERBAL

Quan visualitzem estem creant una imatge mental; moltes vegades recordem quelcom, com per exemple una ruta, a través dels records visuals que en tenim.

Però molt més sorprenent és el fet de crear imatges mentals a partir del no res, sense cap coneixença prèvia.

Aquesta és, en part, l’explicació de la creació de l’alfabet. La evolució del llenguatge va començar amb imatges, va seguir per pictografies o vinyetes explicatives, va passar a unitats fonètiques, i finalment a l’alfabet.

Tenint en compte aquesta arrel, és fàcil comprendre que avui dia es recorri a la imatge per a explicar conceptes més complexes que una paraula.

1.5. ALFEBETITAT VISUAL

L ’alfabetitat és quelcom que l’home tendeix a fer per naturalesa, l’atorgar un símbol a un significat; és per això que trobem diferents codis de signes amb interrelació entre ells quan l’arrel és comuna i codis sense cap mena de relació, com l’alfabet ciríl·lic i el xinés.

Tot i ser una tendència humana, l’alfabetitat requereix d’un estudi per a la comprensió d’aquesta. L’objectiu d’aquest estudi no és fomentar la creativitat de l’ús l’alfabetitat, sinó la de fer-ne un ús bàsic. És per això que podem qualificar-la com a eina.

Cal dir que hi ha molta comunicació visual (sobretot pel que fa a l’art del dibuix) que s’ha deixat en mans de la intuïció i la interpretació, sense establir una estructura per a fer un ús comú d’aquesta comunicació, tot i que l’ús de la imatge ajuda a l’aprenentatge dels nens d’una forma contundent. A més, la interpretació dels estímuls visuals és interpretada de forma automàtica, no hem de fer un esforç per comprendre-la.

És més, en els casos en que s’usen suports visuals en l’aprenentatge (diapositives, pel·lícules, imatges...), es fa de manera que l’estudiant manté una posició i actitud passiva. És a dir, s’està deixant de banda el potencial de la alfabetitat visual, donant tota la importància a la verbal.

Tot i el comentat darrerament, podem afirmar que en la composició de peces visuals trobem un elements bàsics de composició comuns. Cal dir, però, que les diferents cultures tenen diferents concepcions i tendències visuals, en funció de la seva experiència i el seu contexts socioculturals, i és per això que l’alfabetitat visual mai serà tan concreta i nítida com la verbal.

En tots els estímuls visuals, el significat no resideix únicament en les dades representacionals, la informació ambiental o els símbols, sinó que també resideix en les forces compositives de l’estímul. El contingut d’aquest està influït per elements com el color, la textura, el to, la dimensió, i les seves relacions compositives amb el significat. És per això que certes composicions resulten belles per a la majoria, perquè els seus elements compositius transmeten quelcom específic.

Els elements bàsics de tota unitat compositiva són:

-El punt. Senyala i marca l’espai.

-La línia. Articula la flexibilitat o rigidesa de l’obra.

-El contorn.

-La direcció. Canalitzadora del moviment comú de la composició.

-El color. Element visual més emotiu i expressiu.

-La textura.

-Escala o proporció.

-Dimensió i moviment.

Les tècniques de comunicació visual manipulen aquests elements per a aconseguir un resultat que generi una sensació una altra. Una de les tècniques més utilitzades és el contrast, i en contraposició, l’harmonia. Tot i la vasta quantitat de tècniques possibles, aquestes no seran tan difícils d’escollir si es té en compte que s’usaran a partir de la intenció i el resultat que aquestes provoquen. Les tècniques més comuns s’exposen al següent quadre, col·locades al cantó de la tècnica oposada:

Les forces estructurals generen una relació interactiva entre els estímuls visuals i l’organisme humà.

2. Composició:

El procés de composició es el pas més important en la resolució del problema visual. Marca el propòsit i significat de la declaració visual, i té fortes implicacions sobre què rep l’espectador. És l’etapa on més control es té i on millor es pot expressar allò que es vulgui dir. Quins són els factors a tenir en compte?

2.1. Equilibri: L’equilibri és la referència visual més forta i ferma de l’home, és la base conscient i inconscient per la formulació de judicis visuals.

El constructe vertical-horitzontal es la relació bàsica de l’home amb l’entorn. A partir de l’eix vertical s’estructuren els diferents elements estructurals, que provocaran l’equilibri o el desequilibri.

2.2. Tensió: procés d’ordenació, reconeixement intuïtiu de la regularitat o falta d’ella, inconscient i que no requereix explicació ni verbalització.

2.3. Nivelació i acorament: fa referència a la imprevisibilitat de la composició. Si per exemple, la nivelació i acorament en un quadrat amb un punt al mig no ens oferirà sorpresa visual. En canvi si e poses a una cantonada, ens semblarà “extravagant”.

2.4. Atracció i agrupament: Condició visual que crea una circumstància de relació de la interacció relativa; un punt aïllat en un camp es relaciona amb el tot, en canvi si n’hi ha més d’un poden trobar-se en una relació agrupada o de conflicte.