Eines d'organització: la composició.

![endif]--![endif]--![endif]--![endif]--![endif]--![endif]--![endif]--![endif]--![endif]--![endif]--

Alguns principis

Els artistes busquen respostes a les preguntes clàssiques

• De la parsimònia: “Quina es la estructura més senzilla per el meu propòsit?”

• Del sentit de l’ordre: “Quina es la forma més senzilla de organitzar l’estructura?

L’estil contribueix a simplificar els recursos a la vegada que enriqueix els enunciats, mentre que l’isomorfisme vol germanitzar la màxima correspondència entre forma i significat.

La tasca d’analitzar la composició de una obra ha de començar amb la pregunta: “que es el que fa a aquest conjunt singular i reconeixies?”

Pes i força visual

La percepció visual no precisa de forts estímuls per convertir-se en una experiència dinámica.

El camp de forces visuals recorda a l’equilibri gravitatori aconseguit pels astres i precisa de una continua negociació entre forces jerarquiques.

Una composició desequilibrada tendira a semblar transitoria perque els seus elements presenten una mica d’inclinació a canviar de forma o lloc.

El pes visual es el que determina el poder d’atracció gravitatoria de cada element de la composició.

Un objecte pesa menys en el costat esquerre del quadre que en el dret i, a la vegada, el costat esquerre aguanta més pes que el dret (aguanta més pes= cargues soportades es fan més lleugeres de la part de la seva densitat visual)

El pes visual es una qualitat d l’objecte que dificilment es pot medir, són molts els factors que hi influeixen:

1. El tamany. Com més gran la mida, més pes.

2. El color. Els colors càlids (vermell)pesen més que els freds (blau).

3. La ubicació. Una posición centrada pot aguantar més pes que una altre

descentralitzada o allunyada dels eixos.

A major profunditat, més pes, a l’exemple 3 veiem que la de davant té més pes que la de darrera.

4. El tó. Els tons clars sobre fons fosc pesen més que els foscos sobre fons clars. Si hi ha un fons igual una zona negra ha de ser més gran que una blanca per contrapesar-la.

5. La forma. La forma regular es més pesada que la irregular. El carácter compacte de la forma respecte el seu centre es més pesat que la dispersió de la mateixa.

6. La orientació. Vertical es més pesada que la obliqua i més pesada que la horitzontal.

7. Interès intrínsec de la forma. Un cap com a suport de la ment pesa molt en el quadre.

8. La complexitat. La propia petitesa pot donar a entendre fascinació, augmentant el pes.

9. La densitat o resistencia. Té més pes la bola de plom que la de vidre, factor discutible segons Arnheim.

10. Atracció del pes dels elements veïns. Entre els objectes pròxims podem localitzar el vector resultant de la interrelació dels seus camps gravitatoris, en funció del pes.

11. Atracció dels eixos dels esquelets de les formes. Els eixos longitudinals i transversal solen dir la dirección del vector que surt de la atracció entre els objectes.

12. Línies visuals o direccions de mirada. Resulten alterades per variacions de les mínimes en la posición relativa de les pupil·les del subjecte representat, la orientació del seu cap, la disposició general del cos…

13. Influencia dels quatre eixos fonamentals de la representació. Aquests exerceixen una poderosa atracció que desvia cap a ell qualsevol altre força menor.

Anivellament i agudització

Segons Arnheim, l’anivellament i l’agudització són tendencies perceptuals que depenen de una altre de major rang: la llei de pregnancia o tendencia a la estructura perceptual.

L’anivellament s’associa amb tendencies D.Donis o estils E.H.Gombrich que tendeixen a la unificació, la simetría, la reducció de característiques estrucutrals, la repetició… mentre que l’agudització tendeix a accentual les diferències o contrastos i a subrallar la obliquitat.

Aparentment relacionat amb anivellament i agudització tenim respectivament semblança i diferencia.

La semblança estableix ponts entre parts allunyades i en realitat diferents de un conjunt.

Per exemple dos corredors que es persegueixen entre la multitud cridaran la atenció com a unitat separada de la resta.

La semblança també es el factor principal del ritme. A més diferents factors de semblança poden enllasar-se uns amb altres a la mateixa obra i enriqueixen el ritme visual.

També la semblança es, en bona part, responsable de la desconcertant polisemia del llenguatge visual. I entren també metàfores mes audaces, rosant ja l’abstracció.

L’anivellament és simetría que pot considerar-se un cas especial de la semblança per la ubicació en la que dos objectes, conjunts o parts dels mateixos es relacionen per la ubicació respecte l’eix. És així un element sintàctic de primer ordre.

Equilibri i proporció

• L’equilibri compositiu s’ha d’entendre en termes relatius, ja que no es en si un valor absolut en estat pur de cristalització de l’rdre i la forma.

• L’equilibri dinàmic no es en si la finalitat ‘ultima d el’art, sino una condició necessaria perque es manifesti.

Encara que la clase d’equilibri que perseguien els artistas com Mondrian sigui molt exigent, en general es pot destacar la idea de que l’equilibri visual es un estat pur d’ordre i armonía.

Per exemple en el retrat es limiten a centrar la figura dins el marc.

L’equilibri es veura dinamititzat amb la combinació d’una actitut estàtica en el model amb una expresio facial carregada de tensió i força.

Arneheim deia “El contrapunt pictoric es jerarquic, això és, contraposa una força dominant a una sobordinada. Cada una de les relacions és desequilibrada en sí; juntes s’equilibren totes mutuament a l’estructura de la obra entera”. Ell distingia quatre esquemes principals:

1. Centrals, amb un sol accent fort al que tot es superita, com en el retrat tradicional

2. Binaris, amb un parell de figures o grups, típic de les composicions fortament simètriques.

3. Jeràrquics, constituits per accents que van del més fort al més débil, en una red de relacions subordinades.

4. Atonals, amb moltes unitats de pes igual creant una textura en lloc d’estructura.

Una simplificació d’aquests 4 punts distingiria dos equilibris: l’estàtic i el dinàmic.

• L’equilibri estàtic es sol identificar amb la simetría i es fácil trovar-lo als esquemes centrals, binaris i atonals.

• L’equilibri dinàmic te mes predicament i suposa un compromís difícil entre forces desiguals. (llei de la balança).

Un objecte grn i pesat desviat lleugerament al centre del quadre cap a l’esquerra, sempre podrá ser compensat amb un objecte més petit situat a la dreta. Un objecte gran i pesat situat a la dreta nomès es podrá ser contrapesat amb un pes semblant o inferior en el costat esquerra.

La proporció i l’equilibri designen indistintivament el concepte més general de l’armonia de la forma.

Una de les úniques i més conegudes proporcions que satisfà el sentit de l’equilibri es la proporció Aurea que passa per ser la més armoniosa de les proporcions ha jugat un paper determinant en tota la historia de l’art occidental des de Grecia clàssica.

L’espai pictòric

L’espai es anisotrop per la força de la gravetat. A major altura d’un objecte, aquest acumula més energía potencial i un pes més gran.

En el mon real estem acostumats a que hi hagi més pes a baix que a dalt així que ho hem de intentar plasmar a les obres.

Respecte a la dirección dreta-esquerra, les diferències s’estableixen no per la constitució fisiológica, sinó per àmbits culturals.