Síntesi de la Semiòtica

Podríem definir la semiòtica o semiologia com l’estudi dels signes que permeten la intercomunicació i els mètodes d’ús d’aquests signes.

Fou definit per Ferdinand de Saussure (un dels seus creadors) com l’estudi de la vida dels signes dins la societat.

Tot i que la paraula en sí ja fou utilitzada per Lock al s.XVII , la concepció d’aquesta com un mètode interdisciplinari per estudiar fenòmens en diversos àmbits sorgí entre el s. XIX i XX.

Aquesta concepció fou reflexionada per filòsofs moderns Roland Barthes (1915-1980), Algirdas Greimas (1917-1992), Yuri Lotman (1922 a 1993), Christian Metz (1931-1993), Umberto Eco (1932) i Julia Kristeva (1941).

La semiòtica és un intercanvi de missatges, és a dir, un signe o un conjunt de signes, que donen com a resultat un significat. Tot i que la resta de mamífers també comuniquen signes, els humans són els únics que utilitzen missatges verbals, capaços d’unir emissor i receptor en contractes i transaccions. Això es fa a través d’uns canals simultanis als que ens interrelacionen, traslladant, emetent, rebent i fent circular informació, és a dir, signes.

Saussure, sobre el signe lingüístic, marca uns punts de relació entre el significant i el significat.

Diu que el llenguatge és un sistema autònom, propi, basat en diferents relacions entre els diversos components que tenen, i amb varietat de funcions i finalitats. No és estrany entendre la sintaxi i la gramàtica com a bases del llenguatge, degut a la seva naturalesa i funcions. Aquest és un sistema de signes estudiat de forma sincrònica, és a dir, que es compren de forma complerta en un moment donat, i diacrònica, pel seu desenvolupament històric.

La relació entre significant i significat és arbitraria, subjectiva, ja que, per exemple, cada llengua utilitza una paraula diferent per referir-se al mateix concepte.

Segons Saussure, la llengua és un sistema de signes que expressen idees o conceptes i la semiòtica estudia el procés de transmissió de senyals dins la vida social. El signe és la relació entre significat i significant.

Umberto Eco remarca que aquesta definició és incompleta, ja que es limita a les senyals.

Peirce dóna una altre definició de la semiòtica i del signe; defineix el signe com quelcom que està determinat per alguna cosa (el seu “Objecte”), i així determina un efecte sobre una persona (“Interpretant”), que més endavant és determinada per el primer. Peirce afirma que els signes consten de tres elements interrelacionats: el signe, l’objecte i l’interpretant.

Per a classificar les tendències de la semiòtica del segle XX prenem com a referència la producció, l’intercanvi i la recepció del signes; això trobarem semiòtiques que emfatitzen un o altre punt dels esmentats darrerament. Trobem així, les semiòtiques que es centren en la producció, les que destaquen l’acumulació o interrelació, i les que es centren en la recepció i consum d’aquests signes.

Barthes sintetitza aquesta pluralitat d’elements que composen el camp semiòtic a “Elements de semiologia” l’any 1964.

Aquí estableix quatre grans parelles de conceptes que s’inclouen en l’estudi semiològic:

-La relació entre la llengua i la parla.

-La relació entre el significant i el significat

-Denotació i connotació.

-Paradigma i sintagma.

A finals de 1960 la semiòtica guanyà importància i pes als estudis culturals gràcies a la obra de Barthes, qui, l’any 1964 declarà que la semiología té per objectiu, a qualsevol sistema de signes, el tenir imatges, sons musicals, gestualitat, objectes i associacions complexes d’aquests, formant el contingut del ritual, convenció o espectacle públic. Si bé no podem afirmar plenament que formen els idiomes, sí podem dir amb total certesa que generen sistemes de signifiació.

Segons Roland Barthes, hi ha tres etapes en la seva producció:

-Etapa d’enlluernament pel llenguatge; aquí trobem les “Mitologies” i el “Grau zero d’escriptura”.

-Etapa de cientificitat, on es desenvolupa la “Semiología” i el “Sistema de la Moda”.

-Etapa del plaer del text (del significant) on escriu “Anàlisi estructural del relat”, “El plaer del text” i “La lliçó inaugural”. Recreació del llenguatge.

Si parlem de semiòtica no podem oblidar la figura d’Umberto Eco, autor de “la estructura ausente”. Els objectius d’aquest teòric eren:

-Institucionalització d’un camp del saber (semiòtica).

-Construcció d’una sistematització teòrica persuasiva.

-Recuperació antropològica levistraussiana a partir de la crítica del estructuralisme ontològic.

-Apropiació de les imatges de la cultura com a procés de comunicació.

-Aplicació sistemàtica de models analògics per la comprensió de fenòmens socioculturals.

Això permeté a Umberto Eco determinar els llindars de la semiòtica; el primer és el llindar inferior, referit a aquelles àrees del coneixement que no constitueixen una noció de sentit (estudis neuro-fisiològics sobre fenòmens sensorials, investigacions genètiques, etc.). El segon és l’anomenat el llindar superior, i està representat pels estudis que es refereixen a la totalitat dels processos culturals com a processos de comunicació.

Com a conclusió, Eco va intentar comprovar la possibilitat d’estudiar els codis i estructures de tots aquells fenòmens que anomenem comunicatius. Diu que la que és realment la font d’informació no serà el missatge en sí, sinó el significat que el codi atorgui al codi transmès.